Els resultats de PISA: Catalunya necessita millorar perquè no progressa adequadament
La publicació de l’Informe PISA només ha fet constatar el que els docents fa molt de temps anem dient: les coses no funcionen i els alumnes surten del sistema educatiu amb unes mancances més que notables.
Des de la seva publicació, han estat molts els experts que han donat una explicació a aquesta davallada i, com no, el Departament que primer va culpar la immigració (García Plata) i després la pobresa i la segregació escolar (Anna Simó), i, com no, sempre poden tornar a la fàcil excusa de la pandèmia. Com sempre, el Departament fa un anàlisi mesquí i superflu, sense aprofundir en les causes que ens ha portat a aquesta tràgica situació.
Els resultats de l’Informe PISA tampoc són fiables al 100%, com no ho són els de les competències bàsiques, i tothom sap que, si les xifres no estiguessin maquillades (quantes vegades la inspecció crida l’atenció a les direccions per l’alt nivell de suspensos?), els resultats encara serien pitjors. És el que té implantar el “bonisme” a l’educació. Des de fa anys els docents universitaris es queixen de com arriben els alumnes de l’institut, els de secundària de com arriben de primària, i els de primària amb unes ràtios i una diversitat entre l’alumnat que fa impossible la correcta atenció en l’aula. En tots els casos, es queixen que una part de l’alumnat acaba les diferents etapes sense saber llegir ni escriure correctament. El perquè de tot això el trobem en un sistema permissiu que va promocionant l’alumnat d’un curs a l’altre, sense haver adquirit els mínims necessaris, perquè ara les criatures ja no van a l’escola a aprendre, si no a ser feliços.
Es podria parlar d’un sistema educatiu que no funciona, perquè hem tingut 9 lleis educatives amb diferent color polític i cada govern ha volgut fer la seva, inclús sense haver-se implementat l’anterior, i sempre sense la suficient dotació pressupostària, mentre ens enlluernaven mirant altres països que finalment han fet fallida (ara sembla que ens fixarem en Portugal). També d’altres factors com la post pandèmia, el nombre de nouvinguts i el tancament d’aules d’acollida, de la pobresa i la segregació escolar, etc., factors comuns en altres comunitats, però amb uns resultats millors que a Catalunya. Aleshores, que ens fa diferents? Doncs, probablement, una peculiaritat del sistema educatiu català: el maleït Decret de Plantilles, que ha permès a moltes direccions l’elecció a dit del seu claustre, moltes vegades amb criteris poc pedagògics, i la perfilació de moltes places per tal de tenir els docents que anhelaven.
A més a més, a Catalunya els darrers últims anys hem estat molt preocupats per uns altres temes. Realment el govern català anteposarà a tots els fronts que té oberts una aposta decisiva per l’educació i la traurà de la confrontació política?
Amb tot aquest panorama desolador, exigim al Departament que advoqui de veritat per l’educació a Catalunya amb la inversió necessària per suplir totes les mancances del nostre sistema educatiu; que es derogui el decret de plantilles; que s’elimini la burocràcia estèril que col·lapsa els centres, i que es reconegui els docents com a autoritat pública, perquè hem de recuperar la disciplina i el respecte cap els docents, valors actualment en desús.
En resum, cal més inversió, dignificar la professió docent i apostar pel coneixement, potenciant entre l’alumnat valors com l’esforç o el mèrit per conscienciar-los que és amb aquestes qualitats amb les que s’aconsegueix triomfar en un món tan competitiu com l’actual.
