Les darreres setmanes estem assistint a una sèrie de despropòsits que no només ens està generant perplexitat, sinó també indignació. Ens referim als canvis que s'acosten arran de la publicació dels esborranys del nous Decrets d'Organització dels Ensenyaments per part del Departament, que sembla obstinat en que siguem la Comunitat amb el nivell d’exigència més baix de tot l’Estat.
Les mesures estrella d’aquests nous decrets seran, entre d'altres, l'eliminació de notes trimestrals que, a més a més, canviaran de nom; que als dos primers cursos de l'ESO els docents impartiran més d'una matèria per reduir el nombre de professors de l'equip docent; que es deixarà en les mans dels centres l'aplicació del 25% de les classes en castellà; i que el nou batxillerat “treballarà més enllà de les assignatures”, estructurant-se en l’aprenentatge per competències, tal com ja s’està fent a primària i secundària. Les dues primeres mesures, entre altres, segons el Sr. Ramon Grau, subdirector general d'ordenació curricular, estan pensades per afavorir que tots els alumnes aconsegueixin “l'èxit” en el procés educatiu. Nosaltres diríem que estan pensades per evitar com sigui el fracàs escolar, ja que sabem que les estadístiques són molt cruels, i que cal millorar els números malgrat que els nostres alumnes acabin les diferents etapes cada vegada amb més dèficit de coneixements i de les eines mínimes per al seu ingrés posterior en estudis superiors o en la vida laboral.
Però anem per parts.
Creiem que comença a ser una cosa obsessiva el continu canvi de la nomenclatura de les notes dels alumnes, tornant de nou a “filar encara més prim” en establir, per exemple, que un suspens passi a denominar-se una “assignatura en procés d'assoliment”. Realment estan convençuts que això beneficiarà algú? Que la solució és utilitzar eufemismes, quan els experts afirmen que no serà un canvi útil per als alumnes? Tan denigrant resulta utilitzar la numeració, intel·ligible per qualsevol persona en qualsevol idioma? No arribem a entendre el perquè de tot plegat, com tampoc entenem el benefici de suprimir les notes trimestrals per un informe més qualitatiu i que només hi hagi notes a finals de cada cicle (2n, 4t i 6è) i al final de cada curs de secundària. El que sí que és clar és que novament no es té en compte la cultura de l'esforç i que no importa què ni quant s'aprengui perquè cal promocionar al preu que sigui.
La segona mesura que ens causa indignació és considerar que disminuir el nombre d’especialistes en els dos primers cursos de l’ESO sigui una mesura eficaç. Qui millor per ensenyar (sembla que aquesta paraula comença a estar en desús) als nostres alumnes que un expert en la matèria? En què els perjudica tenir 8 professors en comptes de 5? Per què cal “primaritzar” la secundària? Els centres educatius ja intenten tenir un equip docent estable al llarg de tota la secundària i, si no ho aconsegueixen, és degut en gran mesura a la contínua mobilitat del professorat, de la qual només n'hi ha un culpable. A més, per la mateixa raó, i portant-ho al paroxisme, els docents no podríem posar-nos malalts, ni gaudir d'un permís, una reducció de jornada… ja que suposaria un canvi més en aquell “reduït equip docent” que pretenen fixar.
La tercera mesura aquí esmentada de deixar en mans dels centres l'aplicació del 25% de les classes en castellà ens sembla una nova fugida cap endavant del Departament, incapaç d'assumir-ne una vegada més les seves competències. Vostès i els polítics, en general, són els únics culpables de la situació a què hem arribat en utilitzar la llengua com a arma política en un exercici més de “l'aquí tot s'hi val” i crear un problema on no n'hi havia, doncs està demostrat que el bilingüisme és enriquidor i seria molt desitjable que l’alumnat fos realment bilingüe.
L'única solució que se'ls ha acudit és fer valer d'aquí a dos anys l'obligatorietat de l'acreditació del nivell C2 per a tots els docents, als quals una vegada més se'ls posa en dubte, com si fossin els culpables del descens del nivell de català a les aules en no ensenyar o transmetre bé la matèria. Realment, creuen que aquesta capacitat innata d'ensenyar en català s'aconsegueix amb l'adquisició del C2 de català? La immersió lingüística està implantada als centres des de fa molts anys i, dins de la mediocritat que impera, ja que els/les alumnes no dominen ni una llengua ni l’altra, ha obtingut uns resultats mínimament satisfactoris, encara que sense arribar a la quimera de complir el objectiu que marca el règim lingüístic de la LEC, segons el qual “els alumnes en acabar l'etapa obligatòria han de tenir un domini ple del català i del castellà” Ple? Ni en acabar la secundària, ni en acabar el batxillerat, ni tan sols en acabar la Universitat! Potser el que s'hauria de replantejar és si tots els alumnes haurien d'acreditar el C1 de català en acabar l'ESO.
Voldríem afegir les declaracions de la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, al Parlament on va manifestar que “tot allò que s'imposa està condemnat al fracàs" i que "un Estat que imposa no té futur” i preguntar-li si aquestes afirmacions valen per a totes les llengües i tots els estats.
Per finalitzar aquest apartat, si la raó de la “imposició del C2” és perquè així es recull a la LEC (article 119.5), exigim que es compleixi també la Disposició Final Segona de la mateixa llei, segons la qual “El Govern, a fi d'assolir els objectius d'aquesta llei, ha d'incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació, ha de situar progressivament durant els propers vuit anys la despesa educativa a l'entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut”. Han passat 13 anys i seguim esperant!
I arribem al Batxillerat! Amb els nous canvis que es preveuen, sembla que es volen carregar l’única etapa que encara mantenia un mínim d’exigència i qualitat, fins al punt que els alumnes es podran presentar a la selectivitat amb una matèria suspesa o l’ altre canvi que es planteja el Departament és que els alumnes puguin aconseguir el títol de batxillerat tot i tenir tres matèries suspeses! Déu-n'hi-do, no conformes amb destrossar la primària i la secundària, ara van per al Batxillerat, el que pot significar la condemna de l’escola pública com a garant d’oportunitats i d’ascensor social.
No voldríem acabar aquest article sense esmentar la paradoxa a què estem assistint. Mentre el sistema es torna més i més permissiu amb el nostre alumnat, promocionant sense solta ni volta d'un curs a un altre, als docents cada cop se'ns exigeix més. A sobre s'entreveuen nous canvis per a l'accés a la funció docent, a saber: més formació, enduriment d'accés al grau de magisteri, màster del professorat ampliat a dos anys… És a dir, que com a menys se'ls exigirà als alumnes, tant més se'ls exigirà als docents, com si aquests fossin els culpables del fracàs escolar i es posés en dubte la seva professionalitat o la seva bona feina, quan des de sempre, i molt especialment aquests dos duríssims anys, han demostrat l'amor que professen aquesta professió treballant fins a l'extenuació per pura vocació i per treure el millor de cada alumne. Tal vegada, igual ja toca donar un cop de puny a la taula i dir “fins aquí hem arribat” o callarem i obeirem sense presentar la més mínima oposició?
Per finalitzar, ni l'alumnat, ni de bon tros els docents són els responsables de la situació actual, sinó les víctimes d'un sistema educatiu pervers i cada cop més permissiu que ens fa posar en dubte, una vegada més, que aquesta nova llei LOMLOE, hereva de la LOGSE i un pegat de les anteriors, sigui la reforma profunda que el nostre sistema educatiu necessita. De moment, el que no ha arribat, ni arriba i, molt menys ens temem, no arribarà ni tan sols al “procés d'assoliment”, és el Departament d’Educació. Senyors/es, deixin els seus despatxos, abandonin les seves poltrones i passin més d'un dia a qualsevol centre educatiu; els garantim que això sí que serà una profunda immersió i un autèntic bany d’una realitat que desconeixen, acostumats com estan a portar als seus fills a la privada.
